Blog 
Jo confesso
RSS - Blog de Daniel Ferrer Isern

L'autor

Blog Jo confesso - Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer i Isern (Figueres, 1979) és escriptor i professor de secundària, de Català i Llatí. També ensenya Grec bíblic com a professor de la Universitat de Jerusalem

Sobre aquest blog de Societat

En aquest bloc, hi trobaràs articles d'opinió meus publicats al setmanari Empordà, en la secció "Jo confesso". Hi opino de Figueres, del catalanisme, de literatu


Arxiu

  • 07
    Diciembre
    2017

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

    Empordà Figueres Comerç Articles de pell

    Olor de pell

    La botiga feia olor de pell. No pas una olor lleugera o difuminada, sinó intensa, com una bafarada inesperada de calor. A la rebotiga, que era darrere el mostrador, dues venedores conversaven per fer córrer els minuts del rellotge.

    Encara no era hora de tancar. Un client apressat entrà per la porta. A la mà, sostinguda com un bé valuosíssim o una relíquia del fons del mar, hi duia una maleta de pell. Vella, color marró de fang mullat, amb els cantons enquinçats, marcadament rasurada.

    Esperançat, el client s'adreçà a la dependenta de més edat: un tancador se li havia donat de si, com un teixit esllenegat per l'ús, i el travesser d'una sivella havia caigut i s'havia perdut irremissiblement.

    La dona s'ho mirà encuriosida. La marca de la maleta, feia temps que ja no es venia a l'establiment. Ara n'hi havia de models diferents, amb noves tendències i formes més estilitzades, menys rígides. Tanmateix, optà per la prudència i no feu escarafalls. S'adreçà a la rebotiga, remenà alguns calaixos desordenats i en sortí amb una bosseta de plàstic transparent plena de tancadors idèntics als de la maleta vella. Els posà de costat. El seu somriure alleujat donà a entendre que havia ensopegat amb la solució.

    El client també somrigué. L'ull clínic de la venedora l'havia salvat d'haver de canviar de maleta i afrontar les seves supersticions. Estava segur —era tossut de mena, obstinadament caparrut, com una banya de marrà— que la maleta sempre li havia dut un polsim de sort infal·lible, i ara li'n calia més que mai: els exàmens futurs, per als quals s'estava preparant infatigablement, havien de marcar el nou horitzó de la seva vida.

    Cinc minuts bastaren a la dependenta per canviar el tancador balder i la sivella sencera. Alçà lleugerament la maleta i l'allargà de seguida al noi, que la va rebre com un triomf o una troballa inesperada.

    Arribava l'hora de pagar, però la dependenta no va voler cobrar res de res, ni un cèntim. Aquesta generositat, estranya, va despertar en el client una agradable sensació d'agraïment. Va acomiadar-se sense saber què dir, però sí sabent què escriuria.

    Aquest client, ho confesso, era jo. La maleta, una maleta antiga que la meva mare va regalar-me fa molts anys i que he convertit en la meva maleta d'estudis. La botiga era la de "Pomés i fills". En entrar-hi, m'ha envaït la seductora olor de pell de les jaquetes, els cinturons i les carteres que hi venen. En sortir-ne, he patit un desig, el d'agrair-los la bona feina feta i la generositat. No sé fer gaire res, però de tant en tant em surten textos que no superen el graó de la literatura. Tanmateix, sí que que serveixen per donar les gràcies. Així doncs, gràcies a les dues dependentes de "Pomés i fills". Botiga amb olor de pell, regal per a l'olfacte.

    Olor de pell

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook