Empordà » Blogs »

Cultura

  • Cultura

  • Blog
    03
    Maig
    2015
      Llibert s'havia incorporat al maquis l'any 1939 amb la Resistència francesa. Un home com ell, decididament contrari a la lluita armada, havia transigit quan a França havia entrat a formar part d’un grup de combat. S'acabava la guerra mundial i creia que les democràcies europees posarien fi al règim franquista. No fou així. La  lluita antifranquista que varen continuar els guerrillers és l'epígon de la Guerra Civil. Els grups resistents emboscats a les muntanyes catalanes properes a la frontera, els homes del bosc, com se'ls anomenava, començaven a ser una molèstia per als que des de França, des de casa seva havien oblidat  què era el moviment subversiu que vivia a les muntanyes i als pobles més recòndits de la geografia del país. Sabien que el Maquis arrossegava una rèmora important que es resumia en la resposta a tres qüestions:  Qui coneixia que existien? Qui afirmava que no eren bandits? Qui els considerava guerrillers? El maquis havia deixat de ser un símbol de llibertat, una esperança de temps millors. Lluny de les ciutats, mal informats eren el record  maleït de la guerra. Llibert era un combatent de la Resistència francesa que formava part de la cúpula llibertària. Era conscient que la lluita armada s’havia acabat; continuar era apostar per una actuació anacrònica. Qui anava a combatre ho feia no solament contra les forces de repressió de la dictadura, sinó també contra la seva pròpia organització, que no l'autoritzava.. La primera missió hauria de consistir a desvincular l'organització política, separar-la dels maquis; solament així si queien en mans de la Guàrdia civil no arrossegarien amb ells els polítics i al revés; només d'aquesta manera si detenien els uns no culparien fàcilment els altres. S'havia de posar fi a la desorganització dels grups, a l'absència de  cohesió, in existent per culpa de l'aïllament del medi rural. L'havia precedit un bon amic seu, Agustí Sabater. Li havien arribat notícies que s'havia instal·lat a Barcelona, però trobava dificultats per contactar amb ell.  Se li atribuïa haver volat un transformador elèctric, que va deixar sense llum una part de l'eixample. Diversos sabotatges l'havien convertit en l'home més buscat per la policia i les altres forces franquistes.Solament el Comitè Regional de Joventuts Llibertàries de Catalunya donava suport a la resistència d'inspiració anarquista.  El segon congrés de les organitzacions llibertàries, celebrat a Toulouse, s'estava desvinculant cada dia més dels moviments armats. Llibert estava convençut de la fractura entre l'interior i l'exili. S’adonava també que el trencament en el si del Moviment Llibertari Espanyol portava la resistència al fracàs. També la fragmentació havia portat abans la República al fracàs. Què els passava? On era l'esperit de rebel·lió? Havien oblidat tot el que els seus ulls havien vist, no recordaven les atrocitats que havien presenciat? Tot plegat l'obligava a intervenir; calia avisar els emboscats perquè es retiressin a temps. Havia decidit fer-ho ell, encara que aquesta fos l'ultima de les seves actuacions.El que més l'havia trasbalsat no era tant la desvinculació progressiva dels teòrics amb els moviments armats, sinó comprovar que la hipòcrita marginació i el rebuig contra els armats que resistien a les muntanyes era només una excusa. Tenia la certesa que els propis dirigents de l'exili, cansats de lluitar,  havien acabat per fer seva la versió franquista, que considerava els maquis pistolers que es feien passar per anarquistes. O, en el millor dels casos, militaristes que dificultaven les relacions dels confederals amb la facció moderada de l'exili republicà. Els últims dies de tardor, Llibert havia passat la frontera per dirigir-se a un refugi prop d'Agullana, on havia de trobar-se amb una partida formada, com ell, a la guerra de França. Calia informar-los que estaven sols. S'havien de retirar. La lluita no tenia l’aprovació dels dirigents. Llibert venia a complir un altre encàrrec més, que des del primer moment el va fer sentir distanciat del grup de companys que integrava la Brigada. S'havia emboscat precisament perquè havia de descobrir el responsable de les  delacions que posaven en perill tota l'organització. Hi havia encara una altra raó molt poderosa per tornar a Catalunya arriscant la vida: Volia tornar a veure Angèlica.Havia passat la frontera sense gaires entrebancs. Procurava evitar els enllaços perquè no hi confiava. Va ser precisament el distanciament amb els altres del grup allò que li va salvar la vida aquesta vegada. Decidí que no s'acomiadaria de ningú. Els faria creure que no tenia intenció d'allunyar-se. Es va fer fosc aviat; la nit, freda i plujosa, no invitava a res que no fos estar a la vora del foc. Deien que aquell refugi era un amagatall molt segur. La Guàrdia Civil, més d'una vegada, sospitant que hi havia un cau d'emboscats, havia "pentinat" una i una altra vegada la zona sense obtenir resultats. El refugi, perfectament conservat, era fet de pedres i taulons. Llibert envoltat dels més joves els feia somniar amb les seves històries d'herois de la resistència contra Hitler. Tothom dormia quan va abandonar la barraca que els aixoplugava. De moment, no havia trobat res sospitós, però havia decidit continuar en solitari. El camí se li feia feixuc; un espès sotabosc li frenava les passes. Va decidir retrocedir cap al mas d’un company; no suposava perdre gaire temps, i, en canvi  descansaria en  un llit i trobaria aliment. La marrada el portà al mas Salvi. Se sentia exhaust. La primera nit no va presentar cap incident. Llibert no era jove des de feia molt de temps. Cada dia que passava se sentia més allunyat dels afanys del començament. Allò, la lluita antifranquista, no era ni de lluny el mateix que la guerrilla francesa contra el feixisme. I les esperances tampoc. S'adonava de la contrarietat que significava la relació del maquis amb els comunistes. No n'esperava res de bo. El record d'Angèlica li portava els pensaments més fantàstics de la vida;  la filla d'Elvira i d'ell era l'únic que, enmig de la soledat d'aquella lluita cada vegada més inconsistent i absurda, mantenia intacte el seu valor, però també contribuïen a fer més greu la seva impotència, i l’obstinació d'un cor que l'amor feia bategar massa fort.A mig matí del segon dia, Manel, el masover, considerat un enllaç segur, va decidir arribar-se a Agullana amb l'excusa de portar un sac de mongetes a la botiga del poble. Pel camí va creuar-se amb la patrulla de la Guàrdia Civil. Passava alguna cosa fora de l'habitual. S'afanyà a comprar el que necessitava i tornà a casa. Feia poc que hi era, quan va veure pujar la patrulla per corriol que s'enfilava cap al mas Salvi.  Un truc a la porta. El comandant i quatre guàrdies eren al pas de l'entrada. Manel, sense mostrar-se gaire amable, els va preguntar si passava alguna cosa. – Acabamos de detener un grupo integrante de la Brigada "Lorenç". Dos de ellos, al intentar huir han resultado muertos. Sabíamos que entre los emboscados estaba... un tal Llibert, pero, al parecer, escapó precipitandose por un barranco. Resumiendo –va continuar l'home– sospechamos que podría estar por aquí cerca. Vamos a registrar la casa, con su permiso .Llibert havia tingut temps d'agafar el fusell que l'acompanyava des de feia anys: un Màuser del calibre 7,92, i amagar-se en un doble fons del terra de la sala on els amos del mas, quan feia bon temps i es deixaven caure per la finca, passaven comptes, llegien, o s'entretenien jugant a cartes. El cau havia servit, l'any 1937, per amagar Claudi Brugués, propietari de diversos masos entre ells el mas Salvi. I el pare d'en Manel havia estat, precisament, el guardià del secret i de la vida de Claudi fins al final de la guerra.    Un dels avantatges del lloc era doncs el propietari, un home que havia estat perseguit per la FAI. Ara s'havien invertit els papers. La casa del masover va ser registrada pam a pam sense obtenir cap resultat.El sergent comandant, lluny de sentir-se decebut de no haver trobat el que buscaven, semblava alliberat d'una responsabilitat que trobava massa feixuga.Manel amb la intenció de saber qui havia alertat la Guàrdia Civil, els convidà a menjar alguna cosa abans de tornar a la frontera. L'avís venia de la gendarmeria francesa. França, que havia comptat amb una nombrosa participació de llibertaris a les files de la resistència, els tractava de bandolers i es feia còmplice del franquisme.                 ************ Llibert, acorralat al Mas Salvi, va fer arribar un missatge a Mateu. Tots pensàvem que  era massa arriscat abandonar l'amagatall segur de la masia. Vaig proposar d'arribar-m'hi jo. Però aquesta idea també hauria semblat sospitosa per insòlita. Començava a ploure. Semblava que el temps ens acompanyava. Recordava les llevantades a la casa de les dunes, i la vegada que Llibert hi havia vingut  a trobar-me.Vàrem decidir anar a Figueres com cada dijous. Mateu va continuar sol cap a Agullana, fins al Mas Salvi. Vaig esperar-los fins que es va fer fosc; llavors vaig fer-me acompanyar a La Vinya pel taxista que en temps de la mare era el que la portava en els seus desplaçaments quan Mateu no podia fer-ho amb el nostre cotxe. Què els devia haver passat?En fer-se fosc, Llibert abandonà la masia. Va desaparèixer sol en la nit. Al carrer de la Jonquera, en una casa mig en ruïnes l'esperava Mateu. Cap incident no va destorbar el camí fins a La Vinya. Vaig sentir el trepig de les rodes del cotxe damunt de la grava i les fulles seques de l'avinguda de plàtans que precedeix i dóna accés a la casa. Devien ser les dues de la nit, un cotxe s’acostava... M’estava a la sala amb els llums apagats amb una sola espelma encesa. Els fars il·luminaven els troncs dels plàtans despullats de fulles que els remolins del vent de llevant feia anar d'un costat a l'altre. Vaig córrer a obrir-los. Llibert era a casa amb mi. Ells dos no deien res. Jo també em contenia de fer preguntes. Al cap de poc, Mateu va començar a dir:– Quan anava cap al  Mas Salvi, m’ha semblat que un cotxe em seguia, però després ha trencat cap a un altre camí. Per això hem hagut de venir de nits. Quan érem lluny de Figueres m’ha tornat a semblar que veia la claror dels llums d’un cotxe. Pot ser que ens busquin.– El noi del Mas Salvi no crec que m'hagi traït; si hagués volgut, em podia haver delatat abans. – Potser tots érem vigilats– va dir Mateu.– La culpa és meva... –vaig dir jo.Mateu apagà l’espelma i obrí un finestral. Tot era fosc i en silenci. Dirigíem  la mirada a l'obscuritat amorfa d'una nit ventosa. Estàvem fatigats. La Vinya adormida i muda, i nosaltres atents i desperts al més mínim soroll. Com desitjàvem una mica de pau, una treva! Intuíem a fora un perill imaginat, que era real.            *Clarejava quan, unes hores més tard, Mateu, Llibert i Angèlica es dirigien a la frontera de la banda de les muntanyes de Rabós i Sant Quirze de Colera. Aquella zona, gairebé tota, quedava dintre dels límits de la finca. Hi havia vigilància a les muntanyes, als camins, a les cruïlles, a les carreteres i pobles. Feia estona que havien localitzat el grup que es dirigia cap a França. Se sentí una descàrrega... i una altra. No hi havia dubte sobre el resultat del combat. Mateu greument ferit era al volant inconscient. Llibert era mort. El cos sense vida vinclat cap a Angèlica l'havia emparada dels trets. Havia arribat un altre cotxe. Un tinent de la Guàrdia Civil, que havia reconegut l'Hispano  d'Angèlica, s'hi acostà. L'home no va fer cap pregunta. Digué solament, mentre l'ajudava a baixar del cotxe:– Señora, suba a mi coche. La acompañaré a su casa.  Angèlica va expressar el desig d'anar a l'hospital amb Mateu.  Però el tinent educadament i decididament va acompanyar-la a La Vinya. Cap al tard va arribar Antoni.La versió oficial dels fets va ser la que Antoni Falcó va donar al guàrdia que prenia declaració a Angèlica: "La Sra. Angèlica Muntada de Falcó, i Mateu, home de confiança del negoci de vins de La Vinya, sota coacció, s'havien vist obligats a portar Llibert fins a la frontera amb cotxe... El terrorista en donar-se a la fuga havia resultat mort. Mateu, amb múltiples  ferides, produïdes en l'encreuament de focs, havia estat ingressat a l'hospital de Girona, on evolucionava favorablement."Antoni Falcó es disposava a tornar a Barcelona. Angèlica seia al seu costat. Posà el cotxe en marxa i arrancà.                * He tornat a la casa de les dunes, al meu refugi. No sé ben bé si no és també la meva presó.  Hauria d’agrair a Antoni que hagi fet valdre la seva influència amb el règim? M’ha salvat de la presó, potser també li  dec la vida... L’atzar m’havia tornat  Llibert. Per què tan poques hores? Després només els records. De fet, recordar és també conèixer; m’obliga a retrocedir, a mirar enrere, perquè les vivències no desapareguin. Jo pensava que Llibert havia començat en ell i s’acabava en ell... Però Llibert havia arrelat en mi, en la meva memòria. No era només una evocació. Dia rere dia i nit rere nit, en el meu far entre les dunes, escriuria la vida de Llibert, el meu pare.   Per què sempre torno a les dunes? Escric vora el foc mentre el vent del nord incansable vincla els xiprers i  rebot contra els murs i les finestres de la casa. Llibert no és només una evocació. Llibert no és mort.L’atzar ha volgut canviar els meus somnis. Em trobareu, com el meu pare, a la llibreria de vell... del Bulevard Bonaparte. Vull anar a París; em crida un destí indefugible. I sempre tornaré a la casa de les dunes, com hauria volgut Elvira.   Un any més tardAngèlica comunicava al seu marit la intenció de traslladar-se a París una temporada.  El desig de tornar a la llibreria de vell de la rue Bonaparte era un del motius de la seva partença.                                              El grinyol del reixat de la porta va trencar el silenci de la tarda d’hivern. Angèlica s’acomiadava dels seus.  Resseguí amb la mirada el nom d’Elvira Folch i Pujades. Una mica més amunt llegí, Fèlix Muntada i Bataller. Amb el pensament veié encara un altre nom, que no era escrit a la pedra de la tomba. Angèlica va dir el nom del seu pare: Llibert Plana i Casals.Enmig del tràgic desenllaç que havia portat Llibert a la mort, Angèlica havia aconseguit que el cos del seu pare fos enterrat al costat d’Elvira. El sergent de la Guàrdia Civil  havia accedit a l’estranya petició sense fer preguntes ni comentaris. Aquell era un cas tancat. Llançà i Figueres gener de 2015 ...
  • Blog
    30
    Abril
    2015
      1940Érem a casa. A Barcelona, em vaig trobar amb una ciutat trista, mig morta, amb totes les empremtes de la guerra.  Antoni anava a la Universitat i jo molt sovint a La Vinya. Vaig aconseguir amb el meu aval, però sobretot amb el d’Antoni, que Mateu pogués tornar. La Vinya iniciava una recuperació lenta. I, el que són les coses, la guerra d’Europa afavoria la demanda de vi, del nostre vi, que si no era tan bo com en  temps de Fèlix era prou sol·licitat pels qui la guerra impedia conrear la vinya. Antoni i jo continuàvem. No havíem empitjorat perquè la mateixa guerra, em fa mal al cor de dir-ho, m’afavoria en un  sentit  ben mesquí, tanmateix: s’havia emportat qui sap a on aquella pertorbadora alumna d’Antoni. Solament continuàvem: cap dels dos feia res per l’altre. Ningú no venia a despertar-me amb càlides abraçades, cap sorpresa agradable no venia a trencar la rutina del dia amb l’inesperat... com abans de la nostra desgraciada guerra.Els oncles Quatrecases també eren a Barcelona. Havien tornat poc després de nosaltres. La tia Júlia semblava més jove que mai. El neguit de la guerra, encara que viscuda des d’un balneari, li havia fet perdre alguns quilos de massa deguts a la vida sedentària al costat d’un marit vell. L’oncle Jaume començava a no poder dissimular la diferència d’edat amb la seva muller; prou que feia esport  i vestia bé, prou que s’hi esforçava... Però la realitat feia evident  que ell era un vell i ella una dona jove. Venien a prendre cafè i em feien molta companyia. Sovint anava amb ells a l’òpera o al teatre. Per Pasqua venien a La Vinya i s’hi quedaven fins que la Teresa se’n cansava.Un dia que ens acompanyava Antoni al Liceu, em va sorprendre la visita del governador a la nostra llotja.– Señora Falcó tiene a su lado una esperanza para la medicina española. – va dir-me en castellà tot i que era català– – Sí, jo també penso que és un bon professional. – vaig dir-li en català.Va fer veure que no em sentia i va continuar llagotejant Antoni.Quan, a casa, vàrem ser sols, vaig dir-li:– No sabia que us coneguéssiu amb el governador. Quanta familiaritat, no trobes?Antoni encengué una cigarreta i va fer com si no em sentís.Un altre dia a casa dels oncles Quatrecases, la tia Júlia es queixava de l’estat en què havia quedat la seva finca de  Vilassar de Mar. L’havien ocupada les tropes republicanes. A la retirada la casa va ser totalment espoliada.– No tothom ha tingut la sort de l’Antoni. – va dir amb una certa recança...– És ben cert. No van bombardejar el castell. Però la FAI, quan se’l va fer seu el va deixar molt malmès. – L’altre dia quan va venir el governador... vaig adonar-me que el meu nebot és un home influent. – va observar ingènuament la tia Júlia. La conversa va anar per altres camins. Però no vaig oblidar el comentari.No tenia notícies d’Enric ni de Llibert. La guerra havia dispersat el meus amics. Mateu es movia amb una certa inseguretat. M’havia arribat a dir que se sentia vigilat. Jo, en canvi, era  tan lliure com sempre. – No tothom té la teva sort... –  Havia dit Mateu.Si no hagués estat per l’aspecte ruïnós del paisatge urbà i les cases enderrocades per tot arreu hauria dit que tot era com abans de la guerra.Semblava que tot tornava a la normalitat. Però no tenir notícies de Llibert m’angoixava. L’absència dels dos amics trencava el miratge d’aquella nit de tardor. No podia comptar amb Antoni, que, últimament, era més dràstic que mai en els comentaris i judicis sobre tot el que tenia a veure amb la República. Tampoc no podia trobar, com abans, el suport de Mateu, que vivia ple de ressentiment i disposat en qualsevol moment a participar en accions subversives. Mateu es rebel·lava en va contra la nova situació política. També Antoni, encara que des d’una visió oposada, era un ressentit contra tot el que tenia una intenció crítica contra la dreta. La indiferència política inicial s’havia tornat, al començament de la postguerra, una desafecció sentimental que s’anava  acostant a l’aversió i potser a l’odi. – T’adones que hem de viure en un país devastat, entre les ruïnes que ens ha deixat la guerra republicana?– em deia, intentant debades reconduir-me cap a les seves idees.– La guerra no la va pas començar la República– vaig fer jo.– Has oblidat molt aviat aquella nit. Tu i jo fugitius com dos lladres...– Qui ens va ajudar a fugir?– Per què havíem de fugir. Per què havia de fugir jo? Per què?Fes memòria Angèlica, i no perdis de vista la realitat– va acabar dient, abans de sortir de casa. La porta es va tancar i vaig quedar sola.1944Un dia del mes de desembre, la tia Júlia i la cosina Teresa varen venir a La Vinya. Mai no m’havien visitat en ple hivern. Els Quatrecases passaven temporades amb mi, però sempre a la primavera i a l’estiu. La tia Júlia adonant-se de la meva sorpresa s’apressà a dir:– Angèlica sóc aquí... hem vingut a demanar-te un favor.La tia Júlia enfocava la qüestió directament, sense donar-hi voltes, sense convencionalismes. Ella, tan delicada, tan educada... Probablement li resultava violent haver de demanar-me un favor. Però quina classe de favor? Què podria fer per als oncles? Hi havia una desproporció brutal entre els meus recursos i els de Jaume Quatrecases. Vaig fer-les passar a la saleta  que precedia la meva cambra.– Estem molt preocupats. La nostra fàbrica de Sabadell– va començar a dir, però de seguida va continuar d’una altra manera...– Tu saps que la guerra ha arruïnat les nostres millors finques. En Jaume és ... un home vell, que no pot reconstruir res. L’única esperança és la venda de la fàbrica però com a sòl urbanitzable. Ara s’haurà de qualificar seguint un pla urbanístic. I el favor que he vingut a demanar-te... és que, amb la influència del teu marit, la fàbrica de Sabadell no quedi com a simple zona d’equipaments. Que sigui zona urbanitzable.Júlia Pujades va respirar profundament, com si se sentís alliberada d’un pes.–  Vols dir que en Toni té tanta autoritat com per fer canviar un pla urbanístic? No ho crec. Ja saps que va haver de fugir dels rojos... I això ell no ho pot oblidar. I aquelles circumstàncies el van fer franquista i prou. La tia Júlia va insistir fins que la meva incredulitat la va cansar i la suma de tot plegat va poder més que la reserva personal i la discreció. – He vingut  demanar-te un favor. Si no pots o no vols fer el que et demano, m’ho dius. Llavors m’hauré d’espavilar a buscar un altre ajut. Però no et facis la innocent, o la desinformada... no sé ben bé què vols aparentar.– Per què hauria de tenir tant de poder Antoni? – vaig preguntar-me jo mateixa. I com si en aquells instants totes les peces soltes i barrejades ocupessin el seu lloc i es recuperés el sentit unitari, vaig saber quina era la posició d’Antoni. Júlia Pujades  va entendre el meu silenci com indecisió i com una falta d’interès. I vaig sentir que deia:– El teu marit, o potser millor el seu pare va finançar la guerra del bàndol franquista. I això li dóna prou autoritat i poder per decidir una nimietat com la que et demano.Anava a protestar però vaig adonar-me que tenia al davant massa evidències. Sí, Antoni, fugitiu dels rojos s’havia venjat  d’ells. – Tia Júlia, aviat sortirem de dubtes. Parlaré amb Antoni i li demanaré això que desitges. I donant per acabada la conversa les vaig acompanyar a la sala gran per esperar l’hora de passar al menjador i sopar.La tia Júlia i Teresa varen tornar a Barcelona. Els vaig assegurar que posaria tot el meu interès a obtenir l’ajut que m’havien demanat. En altres circumstàncies hauria insistit perquè es quedessin però descobrir que Antoni havia consentit, i vés a saber si no havia portat fins i tot la iniciativa, a finançar la guerra contra Catalunya, encara que no em va venir gaire de nou, em va deixar molt aixafada. M’adono que hem entrat en una crisi, que va començar fa molt de temps, que pot portar-nos a la separació. Sensació de tam-tam, de perill, de situació que no puc evitar. Sento com si em precipités per un pendent molt pronunciat sense poder-me aturar. Què ens passa? La guerra ens ha dividit? Per què em fa tan de mal que Antoni prengui partit a favor del franquisme? És possible que ja fos així i que el miratge de l’enamorament no em deixés veure la realitat? Una espiral d’adversitats s’apodera de les nostres vides. Un destí imparable ens aparta, l’un de l’altre.  Necessito retrobar Llibert i Enric.Com cada dijous Mateu es disposà a anar al mercat a Figueres. Angèlica va decidir que també hi aniria; pensava fer una nova visita a la mare d’Elies.– Deixa’m al capdamunt  de la Rambla–  Va dir Angèlica. No va dir on anava. No va donar més explicacions. Es dirigí al carrer de la Jonquera, a la casa on havia trobat refugi la mare d’Elies. Angèlica li portà un paquet d’aliments. En uns moments en què tot era escàs, el gest li obrí les portes per poder fer preguntes que segurament en altres circumstàncies no haurien obtingut resposta.– No sé res de Llibert. Potser el vostre fill sabria si està bé o no. Jo no sé on trobar-lo.   La mare d’Elies li va assegurar que ignorava on era el seu fill i molt menys on havia anat a parar Llibert. Angèlica va tornar a La Vinya sense haver aconseguit el seu objectiu. S’adonava que tots desconfiaven no tant de la fidelitat d’ella com de la seva discreció. Va decidir anar-hi tantes vegades com calgués fins a guanyar-se aquella bona dona.Cada dijous anava a Figueres amb una bossa plena d’aliments. Un dia, en acomiadar-se la mare d’Elies li donà un sobre.Angèlica tornà a La Vinya. Entrà al despatx, tancà la porta i obrí el sobre.18 Chemin du Mas Pelegry   PerpignanEra l’adreça per trobar Llibert? També podia ser una  adreça on poder enviar un missatge. I si fos un lloc on poder rebre informació?Sense esperar el proper dijous, tornà a Figueres. – No hi pots anar allà, però tenen la informació que vols. Busca un missatger de confiança. En Mateu t’ajudarà a trobar algú que pugui passar la frontera.– va dir la mare d’Elies.Mateu no volia córrer el risc d’embolicar-se en el que considerava una iniciativa  personalíssima i perillosa. – Jo sóc roig. Em tenen fitxat. Ja sé que tu no t’ho creus. No te n’adones perquè a tu t’ho permeten tot. Ets la dona d’un peix gros. Angèlica quedà sense paraules. Mateu es penedia d’haver dit allò. Va intentar convèncer-la, però aixecà una mica massa la veu involuntàriament, i així acabà d’espatllar el diàleg quan digué:– Deixa’l estar Llibert. Acabaràs perjudicant-lo...Feia estona que discutien. Si era una situació sense precedents per a Mateu, que mai no havia discutit ni amb Elvira ni amb Angèlica, per a aquesta era com una constatació d’abandonament, de pèrdua, d’arraconament, de soledat. Era un farcell massa pesat per a una dona jove i sola. Incapaç de dir res més, abandonà la sala. Mateu s’adonà que no havia estat oportú, que no protegia la filla d’Elvira, ans al contrari, li plantava cara. Començà a seguir Angèlica que s’allunyava de pressa cap a la seva cambra. – Angèlica, no volia dir res del que t’he dit.Havien arribat a la porta de la cambra.  – No em tanquis la porta, Angèlica. T’ajudaré a trobar Llibert... però escolta’m...Angèlica va desfer el camí i tots  dos tornaren al despatx. Mateu sense entendre aquella fal·lera per trobar un home com Llibert. Ella pensant que havia arribat el moment de confessar la veritat a una de les poques persones amb qui encara podia comptar.Les gestions de Mateu varen tenir èxit, i al cap de poc un missatger, que resultà ser un guàrdia civil que actuava a la frontera, els lliurà un sobre.Angèlica  l’obrí. Era una carta de Llibert.Angèlica,Sempre m’he fet preguntes sobre l’interès que sento per tu. Serà la semblança física entre mare i filla?– _em deia. O potser és la bona comunicació del pensament allò que ens acosta tant? Tal vegada és aquesta la raó per què la carta d’Elvira, la teva mare, no em sorprengués gaire.La guerra mundial em va separar de tu en el precís moment del nostre encontre, quan, a París, lluny de tot el que ens separava, podíem haver superat les profundes diferències dels nostres mons.Poc després de llegir la carta d’Elvira, vaig caure en un estat de malenconia que m‘impedia fer res; me`n va treure l’imperatiu de lluitar contra el feixisme dintre de la resistència francesa.Sóc el teu pare i sóc un vell., quan et retrobo.  Em queda  poc temps per fer projectes amb tu. Però sóc un vell que no pot deixar escapar aquest descobriment d’última hora. El temps fuig. I vull ser al teu costat. Arribaré sense avisar, un dia qualsevol. I siguis on siguis et buscaré i et trobaré.Llibert – Ens hem equivocat, Mateu... Tu i jo no ens hem de discutir. Vull que sàpigues per què vull buscar Llibert... – Mateu, jo busco el meu pare. El meu pare... el meu pare és Llibert. ...
  • Blog
    31
    Març
    2015
      Diari d’AngèlicaAcabo d'escriure a Enric. No sé ben bé per què li he dit que malgasto l'herència. És una manera indirecta de fer-li saber que vivim bé, com abans de la guerra.  I això no és del tot cert. Alguna cosa ha canviat entre Antoni i jo. Si, fent  memòria, busco una causa, sempre vaig a parar allà mateix. Sempre el record em torna als dies de la seva desaparició i fugida. A partir d'aquest moment  no es podia treure el tema dels "incontrolats", com els anomena ell, referint-se als que cometen assassinats prenent-se la justícia pel seu compte. I, en general, a la FAI. Jo també he canviat. La carta de la mare em va obrir una porta obscura i estreta que m'ha conduit a un món que sense ser el meu em crida, m'arrossega cap a espais desconeguts fins avui. El passat i el present i, potser, el futur es donen la mà. No és que pensi que Antoni no m'estima. Els canvis no vénen del cor. L'origen es troba al cap, la causa és racional. Em vaig casar amb un home que no pensava com el seu pare. Allò de "qui és fill d'un gat, el retira de la cua al cap..." no era el seu cas. Però ara em trobo que el meu marit és un ... no sé ben bé què. És com si no fos dels meus. I qui són els meus? No estic segura de poder respondre a aquesta pregunta. Qui és el meu pare? Fèlix? Llibert? En les hores mortes del dia, en les nits que no puc dormir, en la soledat dels diumenges, en els trens... dono voltes obsessivament a la idea de trobar un rumb als meus passos. Voldria escriure a les pàgines d'aquest quadern fets precisos que em portessin a decisions per convenciment. No vull deixar-me arrossegar per cap coacció, ni per cap inèrcia.El retorn a París havia de ser la continuació del que havíem deixat. Però no ha estat així. Me'n vaig anar esperant trobar a París el que no tenia a Barcelona. Tinc encara pendent, en part, el que la mare m'havia demanat que fes. La carta és a les meves mans. La busca del meu pare s'ha acabat. I reconec la força personal de Llibert. Però el destí amb els seus obscurs i insospitats designis ha volgut que ens trobéssim massa aviat. Vull dir que la immediatesa de Llibert no m’ha donat temps per fer-me a la idea que tinc un altre pare.  I que no ha calgut buscar-lo lluny i amb obstacles. El seu fat i el meu ens han posat de costat. Jo continuo pensant involuntàriament que Fèlix és el meu pare. Tot el que tinc m'arriba d'ell. Jo sóc l'hereva de Fèlix Muntada. La meva visió de la  vida, la posició davant la societat, els valors... són els d'ell i de la meva mare. Ara he descobert  Llibert i uns altres valors que m'interessen. Al fons del cor sento una divisió que es va acostant al trencament.  Trencament amb el passat, distanciament d'un temps que inclou Antoni. Cada dia el veig més proper, més tolerant amb certs trets de la personalitat d'Emili Falcó.  Accepta i gairebé  celebra l'avenç franquista. I no s'està de dir-ho. Fa pocs dies¸ escoltàvem a la ràdio els comentaris d'un periodista que  parlava del front de l'Aragó, de com, per part de la República, l'anunci de la crida de la quinta del biberó era el motiu d'una successió de vagues. Es feia evident – denunciava el periodista–   el resultat d’una nefasta desorganització. Ningú no convencia ningú. Mentre a mi m’entristien aquestes notícies sobre els fracassos dels republicans. Antoni se n’alegrava amb comentaris que jo sentia com atacs indirectes en contra meu.  La conversa es fa difícil quan cadascun de nosaltres s'entesta a defensar el contrari de l'altre. Sola a la cambra he repassat mentalment els fets del dia. . Mentrestant, l'amor i la raó voldrien salvar del naufragi l'home que estimo encara.Però no hi ha dubte que hem tornat canviats per la guerra. El meu rumb és un altre. I veig com cada dia Antoni s'allunya de mi. A mesura que creix la meva soledat, sento un acostament al meu pare. Llibert és molt a prop meu. Sempre he volgut la conciliació dels impossibles. És un estat que reconec propi de la meva mare. Em resisteixo a perdre Antoni. La mare se'n va sortir. Jo no sé si seré capaç.Fa tres anys que som a Franca, Antoni i jo. Les esperances de tornar són cada dia més segures. Així mateix el fracàs de la República és cada vegada més visible.Angèlica tancà la llibreta. Recollint la bossa sortí al replà de l'escala. Posà la clau al pany i donà dues voltes.Feia un dia rúfol quan es dirigí al Bulevard Bonaparte. No tenia una hora fixa d'arribar. Obria la llibreria l'estudiant que Llibert havia contractat. I ella s'hi presentava cap a mig matí. Dinava en algun petit restaurant del barri i tornava per quedar-s'hi fins al final de la tarda, que era el moment de més feina, perquè els compradors o, simplement, els visitants s'hi presentaven cap al tard. Entrà al despatx i contestà el telèfon. La veu de Llibert a l'altre cantó del fil sentí que li deia:– Acabo d'arribar. He passat la nit al tren. Em canvio i vinc. Amb qui  dines?– Pensava dinar sola per aquí a prop.– Podríem dinar junts...– T'espero. ...
  • Blog
    28
    Febrer
    2015
      Perpinyà, 2 d'agost de 1936                -..Enric, estimat amic,    Amb moltes dificultats i perills (que van resoldre els nostres amics), perquè  Falcó és el nom d’un home buscat i maleït, vàrem poder passar la frontera per Cervere, clandestinament, amb l’ajut d’uns guies misteriosos... obscuri sola sub nocte. Tot ha vingut tan de pressa... Se’ns va avisar, se’ns va alertar, se’ns va dir repetidament que marxéssim de Barcelona, de La vinya, de tot arreu. No en vaig fer cas... Aquí, hi ha una confusió terrible. Això depassa tot el que havia pensat. La frontera que separa un país en pau i un altre en guerra s’ha convertit en un formiguer de concentració de catalans barrejats, gent de tota mena, com estem barrejats persones decents, lladres i assassins en questa guerra imbecil i anticatalana. He vist corrues  de gent  passar la frontera fugint de la mort i l’espoliació.  Les il·lusions que la República ens havia  portat, ara es van esvaint en la fredor de la misèria, en les carències de certs llocs immundes.Nosaltres estem bé. Tenim cobertes les necessitats. Si volguéssim ja podríem ser a casa, a París. Però el mal que tenim a frec ens impedeix marxar. De moment, Antoni sobretot, però jo també, passem moltes hores a l’hospital de Perpinyà. Escriu-me. No em diguis que llegeixi els articles i les cròniques que publiques regularment a La Publicitat. Els llegeixo tots, però el que m’agradaria és rebre una carta del meu amic. El teu silenci, que respecto, em fa sospitar que m’has oblidat. No sé gaire res de tu ni de ningú.No t’he parlat encara de la meva vida diària. Ho deixo per a un altre moment. Però t’anticipo que el projecte d’anar a la llibreria de la rue Bonaparte, cada matí, m’interessa molt. Hem ajornat l’anada a París però no tardarem a anar-hi. Te’n parlaré un altre dia.Fins aviat, Angèlica                       Enric havia acabat de llegir la carta d’Angèlica i es disposà a respondre. Agafà un llapis i començà a escriure:Barcelona,12 de setembre de 1936“Estimada meva”... No. No podia començar d’aquesta manera. Angèlica no era seva; no ho seria mai probablement. Ratllà el començament de la carta i va escriure solament un mot:Angèlica,Veig que les dificultats han estat moltes més del que suposàvem. Hores d’ara, deus ser a París. I això és l’important.Aquí, què et diré? Com s’aturarà tanta malvestat?  Converses a “La Publicitat”:  Rovira, J. V. Foix m’han explicat barbaritats. Jo coneixia els fets. El més greu d’aquests assassinats és la impunitat dels autors; signifiquen la nul·litat del govern per mantenir l’ordre. Aquí no estem segurs de res. Mentrestant, fora de casa nostra, el panorama mundial és preocupant. Ni França, ni Anglaterra les tenen totes. Hitler és una amenaça constant... Hem d’estar preparats per a una altra fugida més lluny.No. No t’oblido.  Enric            Barcelona, setembre de 1936Anotacions personals del diari d'Enric:Cada dia reprenc la meva feina al  diari. Avui amb els companys de redacció hem fet balanç: tanta gent morta, tanta gent fugitiva, els que han desaparegut, i que estan suposadament amagats. Tal com es presenten les coses, estic considerant la possibilitat d'acceptar l'oferta per part de Claudi Ametlla de traslladar-me a França. Però com sobreviurem a l’estranger? – preguntava un dels companys. La meva situació  no és la d’un home  que ha  cremat les naus. Jo puc sobreviure a l’estranger. La meva posició en aquest sentit és més senzilla.  Tinc la possibilitat de treballar en el camp del periodisme o en el de la medicina. Però, a vegades, quan veig el panorama mundial que les fonts d'informació de què disposo m'ofereixen, penso que el refugi dels homes com jo, compromesos políticament, aviat no serà França i menys encara Alemanya. Serà Amèrica. Quan arribo aquí em sento com una mòmia que algú porta a vendre als encants.Matí. A les nou feia bon temps i la gent sortia al carrer a fer coses o a airejar-se.  Acabava d’afaitar-me i a punt d'anar-me'n, quan s’ha sentit un tiroteig  intens acompanyat de bombes. Era la FAI atacant un centre d’Esquerra. I no es va acabar aquí: Cap a les deu del vespre un seguit d’automòbils de la FAI  a la Gran Via han obert foc molt intens contra Estat Català. És precisament,  aquest anar tots contra tots que ens ha de portar a la ruïna com a poble. I, indiscutiblement a perdre la guerra.Mentre dinava s’han sentit sirenes d’alarma. Com que funcionaven els canons antiaeris he continuat dinant. És possible que algú s’acostumi a la guerra? La gent surt als balcons i terrats. A La Publicitat m’han donat la notícia: més de seixanta morts i molts ferits.Sí, l'home s'acostuma a tot. Jo mateix, quan, a casa, sento el brunzir dels avions que s'acosten, de seguida, sense immutar-,me gaire, tanco els porticons, i si tinc temps me'n vaig al refugi.Llegia al llit. Al mateix temps que la llum s’anava fent petita fins apagar-se, es va començar a sentir un brunzit cada vegada més  a prop i més fort. Avions, he pensat. Era de nit, completament a les fosques. Encendre llums és molt perillós.  M’he vestit sobre el pijama amb la mica de llum de la lluna que és filtrava per un porticó mal tancat. He sortit a l’escala amb els altres veïns. Algú preguntava on era el refugi. Els he  recordat que en teníem un a prop de la Universitat.Barcelona tardor de 1937                     Benvolguda Angèlica,Aquí ens fa un temps de tardor amb dies clars. Tot fa pensar en una natura benigna però el pas de les hores dels homes és tot una altra cosa. Tot s'encamina cap a la guerra. I aquest contrast entre l'harmonia de la natura i la guerra fa més indiscutible la maldat dels homes.Ahir vaig sopar a casa d'un amic que viu al cap damunt del carrer  Balmes. Sense llum, l'obscuritat de la via em feia una sensació d'alerta d'un perill, d'una amenaça que era allà, amagada i encara lluny. M'arribava el so apagat de detonacions llunyanes. En aquella banda de carrer tot semblava encalmat. Mentre sopàvem, es van començar a sentir sirenes insistents. Avions, vaig pensar. I vàrem sortir a l'escala. Els veïns, alguns, portaven espelmes enceses. Tots de pressa cap al refugi més proper, que no era gaire lluny.Fa poc més d'un any que dura la guerra. Les impressions que m'arriben  fan pensar que molta gent creu en el triomf dels militars.Més d'una vegada, penso en la inutilitat de la feina que faig. Els dubtes m'empaiten, i he de fer un veritable esforç per no plantar-ho tot i tornar a la medicina. Però no tinc humor per fer una cosa que, vulguis o no, m'obligaria a uns altres afanys. No, amiga meva, no tinc humor.Sovint, per anar a la feina, a La Publicitat, he de fer autèntiques marrades per sortejar les bombes o els trets d'un tiroteig al carrer. El passeig de Gràcia, abans una plàcida via per ramblejar, ara és un punt perillós. No és estrany veure passar cotxes amb vailets de catorze o quinze anys armats amb escopetes.A les set de la tarda, quan sortia del diari, he sentit una sèrie de trets. La gent corria a amagar-se a les entrades de les cases per protegir-se de les ràfegues de metralla. També se sentia el foc de la Plaça de Catalunya. Quan he aconseguit arribar a casa, a la cantonada hi havia uns homes amb bombes de mà. El timbre agut de les sirenes de les ambulàncies s'ha sentit una llarga estona.  Fa una nit sense lluna. Els reflectors cerquen i recerquen pel firmament.Tinc dies de tot. Però les esperances cada vegada són més minses.  A vegades dono més importància a l’actuació de la persona fins aconseguir els objectius. Però, realment, la sort pesa molt. Ho dic perquè avui, precisament, m’han contat la mort de la germana d’un company de redacció. Una bomba ha ensorrat la casa i se l’ha emportada entre les runes. S’havia negat a anar, com feia cada  dia,  al refugi. S’hi hagués fet com sempre no li hauria passat res.Des de la Conselleria de Cultura es vol donar a Europa una imatge de posicionament contra la barbàrie. En Pous i Pagès, el dramaturg amic de l'Sbert, el de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, vol que l'acompanyi a París com a organitzador de la mostra del llibre català. Si, com espero, es confirma la proposta de Pous, seré a París el proper desembre. M'agradaria veure't, si pots, naturalment, trobar un forat en les teves ocupacions per dinar amb mi, o retrobar-nos, com hem fet altres vegades.No t'oblido.   Enric. ...
  • Blog
    28
    Febrer
    2015
      On era Antoni? Per què no telefonava? Se li feia insuportable l'espera a La Vinya. Feia dos dies que Angèlica no tenia notícies de Llibert. Va telefonar-lo. Tot en va. Després de nombrosos intents, va trobar-lo. No se sabia res de nou. Varen quedar de veure's al carrer de la Diputació.Al dia següent, a primera hora del matí, pujava al cotxe, al costat de Mateu, per anar  a l'estació de Figueres.  Mentre s'allunyava contemplà La Vinya. La casa que havia estat el refugi d'Elvira, ara, com un llegat que passa a unes altres mans, aixoplugava Angèlica.   El tren, que en altres temps anava quasi buit, era ple de gent. Hi havia davant d'ella uns milicians, nois d'uns vint anys amb granotes blaves. Parlaven del front d'Osca. Un d'ells n'havia tornat i estava content perquè era al seu poble.  A Girona havia pujat més gent. Arribaven a l'estació de França. Ningú no l'esperava a l'andana com, en altre temps, feia Enric primer i després Antoni. L'aspecte de Barcelona havia canviat. La ciutat apareixia molt diferent respecte de feia tres mesos. Els cotxes portaven tots rètols indicant l'organisme o la funció. Durant el trajecte fins a casa, en taxi, llegí: FAI, CNT, METGE... Pujant Rambles amunt, al palau del marquès de Comilles hi havia un cartell anunciant que era la seu del Partit Comunista de Catalunya.Al carrer de la Diputació, l'esperava Cecília. Ella tampoc no sabia res d'Antoni. Li explicà anècdotes de tota mena.– Els de la FAI van anar a cremar l'església del meu poble, però el meu pare que guardava la clau es negà a donar-la. Al final cansats d'insistir se'n varen anar per on havien vingut.– Cecília continuà la narració de fets insòlits– M'han dit que el PSUC s'ha apoderat de l'Hotel Colom... i tinc notícies cada dia de la crema d'esglésies i convents. La portera veïna té un noi milicià i m'ha explicat els assassinats de monges... La dona hauria explicat més barbaritats però se sentí el timbre de la porta. Angèlica anà a obrir Llibert.– Se sap alguna cosa?– Ningú no sap res d'Antoni Falcó. Si fos mort ho sabríem; si empresonat també. S'havia fet un silenci. Tots dos pensaven en una tercera possibilitat. I si s'hagués amagat esperant la fugida? I, en aquest cas, no pogués avisar Angèlica?– I si fos al castell, amagat?– La FAI l'hauria trobat... Els milicians guarden les portes de sortida de la finca.– No el trobarien pas si el iaio Arcadi, que va tenir cura d'Antoni quan era petit, l'amagués... He d'anar-hi.– No. Hi aniré jo sol, de moment.Llibert havia d'anar al castell i, com enviat d'Angèlica, convèncer el vell servent, Arcadi que no havia de témer res, ans al contrari.– T'estaré esperant. – va dir Angèlica, que començava a tenir una mica de confiança. L’angoixa la turmentava. No sabia com entretenir l'espera. Necessitava parlar amb algú. Amb qui? Precisament, els Quatrecases feia dies que eren  França. Poc després d'arribar Angèlica, els oncles i la cosina se n'havien anat al balneari d'Amélí- les- Bains. I s'hi havien quedat. De sobte, pensà en Enric. Sabia que no el trobaria, perquè era a Berlín però tenia una remota intuïció que li va fer agafar el telèfon i demanar el número de Barcelona. – Sí digueu– va contestar Enric– Sóc jo, Angèlica. Et creia a Berlín.– A l'últim moment em varen demanar que em quedés. Ara sóc corresponsal de la Publicitat al front. De moment, la meva feina no és gens militar. He sentit alguna canonada i poca cosa més. Un oficial ens explicarà damunt d'uns mapes els avenços i retrocessos dels  exèrcits. Parlaré potser de visites al front i de batalles que no he vist. – Adonant-se que només parlava ell, digué:– Perdona Angèlica, és tan insòlit que em truquis... – ...Enric fa tres dies que Antoni va marxar de la casa de les dunes. No n'he sabut res més. Ningú no sap on pot ser. Recordes Llibert Plana? Està buscant l'Antoni.  – Vols que t’acompanyi a algun lloc?– No sé on anar. No sé què fer.– Passaré a buscar-te d’aquí a mitja hora.–  T’esperoAngèlica  i Enric varen dirigir-se al castell. Per agafar el carrer Balmes amunt varen baixar per Rambla de Catalunya.  Se  sentien sirenes que alertaven d’un perill imminent.  Cap dels dos va proposar buscar un refugi. Un espetec i el soroll de vidres trencats feia evident que els trets eren molt a prop. Passats els primers moments d’incertesa varen continuar el camí. A l’altura del carrer Rosselló varen creuar-se amb un camió de milicians, tots ells nois de poc més de divuit anys.  Una nova explosió els obligà a desviar-se i buscar una via més secundària.  Angèlica veié un home amb un fusell a les mans acompanyat d’un nen que portava un revòlver.  Corrien cap al lloc on semblava que s’havia produït l’explosió.  – Et veus en cor de continuar? – Va preguntar EnricSe sentien crits. La sirena d’una ambulància els va obligar a pujar damunt de la vorera per fer-li pas. – Em sento més en perill aquí que a La Vinya o a la casa de les dunes.– Són perills diferents... Aquí t’hauràs de guardar de les bombes, allà dels enemics que puguis tenir. No sé què és pitjor.Havien tombat cap al carrer Muntaner. Semblava que tot havia tornat  a la normalitat. Encara eren lluny del castell. Cap a final del carrer, en un lloc poc transitat els va sorprendre un grup de gent que s’afanyaven a construir una barricada. Va  començar un tiroteig, un foc creuat entre els de la barricada i un grup armat.  – Deu ser gent de la FAI contra Esquerra Republicana... Ara, l’habitual és estar tots contra tot.– Va comentar Enric.Havien arribat al castell. Al balcó del primer pis onejava una bandera negre al centre i dues de roges, una a cada costat. No hi havia guàrdia a la porta principal. Varen entrar sense que ningú es molestés a preguntar-los què volien. Angèlica es dirigí a les dependències del servei, que eren a la planta baixa. Enric la seguia sorprès que ningú no els barrés el pas. En entrar a la cuina Arcadi feinejava. Quan va veure Angèlica li féu senyal de seguir-lo. Tots tres es varen dirigir a les dependències que allotjaven els tres servents que vivien allà tot l’any. El vell majordom va tancar la porta després d’assegurar-se que estaven sols i que ningú no els podia sentir.Angèlica li preguntà per Antoni. Estava segura que sabia alguna cosa.L’home callava mentre guanyava temps per inventar-se una història. Però, de seguida es rendí. No era capaç de fingir davant de la dona d’Antoni. Els conduí per una escala que portava al soterrani. El cor d’Angèlica bategava de pressa. Arcadi accionà una palanca i una pedra del mur es desplaçà. Sentí un corrent d’aire humit, desagradable, que li va fer donar un pas enrere. Però, llavors,  davant seu, aparegué una escala de ferro que sens dubte conduïa  a un habitacle secret. Només en coneixien l’existència Emili Falcó i Arcadi, el servent que l’havia servit tota la seva vida. Enric i Angèlica introduint-se en el forat que havia quedat al descobert varen seguir-lo. Avançaven a les palpentes per un passadís estret de pedra. La foscor es va anar diluint fins a fer-se una penombra que els permetia veure què hi havia a seu voltant. Arcadi s’havia aturat davant d’una porta tancada. Va fer un parell de trucs, seguits de dos més. La porta s’obrí i Angèlica es va trobar Antoni davant seu. Sense poder pronunciar paraula es varen abraçar.– T’hem de treure d’aquí. – va dir Angèlica.– Totes les portes són vigilades per milicians. Si sabien qui ets pagaries tu pel teu pare. Ell se’ls ha escapat de les mans. – Només ens pot ajudar Llibert. Va dir-me que vindria a parlar amb tu–  Va respondre Angèlica, dirigint-se a Arcadi.– S’ha presentat a primera hora però jo tenia por d’una trampa. No vaig voler que sabés que el tenia amagat. A més... no serà fàcil continuar com fins ara.Quan va arribar el moment de separar-se, Angèlica volia quedar-se. Antoni que havia parlat poc fins aquell moment, va aconsellar que no es quedés per por que si els descobrien la consideressin còmplice. Unes hores més tard Llibert anà al  carrer de la Diputació. Angèlica havia telefonat a Mateu per demanar-li que vingués a Barcelona, urgentment. Dos dies després, Llibert i Mateu es dirigien en cotxe al castell. El vehicle portava el rètol de la CNT. Cap a les vuit de la tarda, varen entrar al recinte que donava a la cuina i a les dependències del servei. Arcadi va sortir a rebre’ls. Estava tot a punt per emportar-se Antoni.  Aquella mateixa nit, cap a les deu, sortien amb cotxe tots tres. I així va ser com, emparats per Llibert, varen agafar la carretera que conduïa al centre de  la ciutat fins arribar al carrer de la Diputació. Angèlica es reuní amb ells i el cotxe arrancà. Els fars projectaven una llum pàl·lida en la foscor del camí. La nit, de tant en tant, s’il·luminava amb la claror dels raigs de llum dels antiaeris. La ciutat quedava a les fosques. Solament s’il·luminava el cel amb els reflectors que intentaven descobrir els avions i enlluernar-los. Va ser un viatge llarg i en silenci. Havia començat a ploure. Els vidres entelats feien difícil la visibilitat. Avançaven amb dificultat sota una cortina d’aigua. Clarejava quan el trepig de la  grava de l’avinguda de baladres va despertar Angèlica. – Hem arribat... – va dir-li Antoni a cau d’orella, i amb veu molt baixa.La pluja afavoria l’escapada fins a la frontera, que no quedava gaire lluny. No podien perdre temps. Una maleta amb l’indispensable i altra vegada al cotxe. Conduïa Antoni. Llibert a darrere amb Angèlica i Mateu al seient del davant, al costat del conductor, atent a  orientar la marxa cap a la frontera. ...
  • Blog
    03
    Febrer
    2015
    Antoni Falcó havia passat el dia a la Universitat. Cap al tard, quan es disposava a deixar la feina i arribar-se al castell, sonà el telèfon. ...
  • Blog
    23
    Gener
    2015
    Angèlica i Antoni havien passat els primers dies de juliol a la casa de les dunes.  Havien ajornat el trasllat a París perquè l'estiu era calorós i a la casa vora ma...
  • Blog
    15
    Gener
    2015
    Els fets d'octubre s'havien tornat una capitulació. Quan es produí el cop fracassat Angèlica era a Barcelona. L'atur general a la ciutat la intranquil·litzava. ...
  • Blog
    15
    Gener
    2015
    Els fets d'octubre s'havien tornat una capitulació. Quan es produí el cop fracassat Angèlica era a Barcelona. L'atur general a la ciutat la intranquil·litzava. ...